La descoberta etnogràfica d’Eivissa

A principi del segle XX una legió de lingüistes, antropòlegs, pintors i fotògrafs de nacionalitats diverses viatjà fins a la pitiüsa major, atrets pels seus costums ancestrals. S’interessaren principalment per la dona eivissenca i la seva tradicional indumentària.

Eivissa es donà a conèixer a Europa gràcies a l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Fou la primera de les Balears que el 1867 visità a 19 anys i la protagonista del primer volum de la seva obra magna Die Balearen, guardonada a l’Exposició Universal de París de 1878. El 1903 ja es constituïa la Societat Arqueològica Ebusitana, que encetà les excavacions en diferents jaciments púnics. Les peces trobades anirien a parar al Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, inaugurat el 1907 per l’estat espanyol.

La primavera de 1906 aquella Arcàdia fenícia atrauria l’atenció de la fotògrafa britànica Margaret d’Este, de 30 anys, que s’havia instal·lat a Palma. Hi arribà acompanyada de la seva mare per estar-hi només un dia i mig. D’Este formava part de l’estol de viatgers europeus adinerats amb ganes de trobar el mite del ‘bon salvatge’ de Rousseau en unes illes perdudes de la Mediterrània occidental, allunyades de la societat postindustrial. Eivissa, però, a causa del seu passat cartaginès, es presentava més connectada amb l’exotisme del nord d’Àfrica. La britànica publicà tot el seu material al llibre Amb una càmera a Mallorca (1907), amb capítols dedicats també a Eivissa i Menorca.

L’illa blanca

A final d’agost de 1912, desembarcà a la pitiüsa major Santiago Rusiñol, el polifacètic pròcer del Modernisme català. Durant dues setmanes tingué d’amfitrió Josep Costa Ferrer, àlies Picarol, que exercia de reputat caricaturista a Barcelona. L’escriptor català, de 51 anys, s’enduria a la seva residència de Sitges més de 200 peces extretes de diferents indrets on es posà a excavar sense tenir els permisos pertinents. El febrer de 1913 tornaria a Eivissa per estar-hi un mes. Al setmanari satíric Esquella de la Torratxa publicaria una sèrie de set gloses sota el títol L’Illa Blanca en al·lusió a les parets emblanquinades de les cases tradicionals pageses. El 1912, al mateix setmanari, Rusiñol ja havia escrit altres articles sobre Mallorca, on havia passat llargues temporades. Ho feu amb l’encapçalament de l’‘illa de la calma’, que el 1913 donà nom a un llibre recopilatori. D’aquesta manera, encunyà, sense ser-ne conscient, dos dels millors eslògans turístics de les Balears.

El 1915 recalà a Eivissa el fotògraf català Domingo Viñets amb la intenció de recuperar-se d’una malaltia. Quedà, però, captivat pels seus encants i ja no volgué partir. De mestre de la càmera tindria l’eivissenc Narcís Puget. El 1919 qui pintaria aquells paisatges edènics seria l’artista valencià Joaquim Sorolla. El 1929 tocà la visita del famós arquitecte avantguardista suís Le Corbusier. Durant un curs que havia impartit a Barcelona, un dels seus alumnes, Josep Lluís Sert, li recomanà conèixer in situ les funcionals cases del camp pitiús. Aquell mateix any Sert ajudà a fundar el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), que prestà especial atenció al patrimoni eivissenc.

Lingüistes alemanys

La realitat etnogràfica de ‘l’illa blanca’ també despertaria molt d’interès. El 1901 Víctor Navarro, un jurista d’origen valencià, publicà Costumbres en las Pithiusas. El 1912 els capellans Vicent Serra i Orvay i Isidor Macabich, grans estudiosos del folklore pitiús, s’encarregaren de fer de cicerones al fonetista català Pere Barnils. L’any següent rebien el capellà català Antoni Griera i Gaja, format en dialectologia a Suïssa i Alemanya. Amb la informació recopilada, publicaria un llarg article titulat El parlar d’Eivissa i Formentera.

A principi dels anys trenta, arran dels seus contactes amb universitats estrangeres, Griera aconseguí atreure fins a la pitiüsa major dos joves estudiants alemanys: Walter Spelbrink i Hans Jakob Noeggerath. Spelbrink hi arribà el 1930 procedent de Barcelona, on ja havia conegut Pompeu Fabra i Joan Coromines. Tenia un molt bon nivell de català. La seva tesi doctoral es titulà, en alemany, Les illes mediterrànies Eivissa i Formentera. Una descripció cultural i lingüística. Fou el primer estudi complet sobre el lèxic de les Pitiüses.

El 1932 fou el torn de Noeggerath. Era un estudiant de llengües romàniques a la Universitat de Berlín. La seva tesi doctoral s’havia de centrar en la tradició oral al món rural pitiús. S’instal·là a Sant Antoni de Portmany amb el seu pare. Sota el guiatge de Macabich, Noeggerath feu una immersió total en la vida eivissenca. Vestia com un pagès i arribà a parlar perfectament català. El conegueren com a Jaume es pagès o es pagès alemany. Al cap de dos anys i mig patí la fatalitat de morir víctima del tifus a la mateixa illa. Tenia 26 anys.

Felix, el pare de Noeggerath, era editor de llibres i molt amic de l’escriptor català Josep Roure Torent, gran entusiasta també del folklore eivissenc. Pocs mesos després de la mort del fill, li confià les seves anotacions i transcripcions. En acabar la Guerra Civil, Roure s’exilià a Mèxic i començà a treballar amb tot aquell material. L’aconseguí publicar al país asteca el 1948 amb el títol Contes d’Eivissa. Format per catorze rondalles, era el primer aplec de narracions populars eivissenques. Duia il·lustracions de Joan Junyer i un pròleg signat pel poeta Josep Carner, que reivindicava l’herència fenícia en el patrimoni oral pitiús. Quatre anys abans, l’obra havia guanyat un premi extraordinari als Jocs Florals de l’Havana.

Walter Benjamin

Un altre molt bon amic de Felix Noeggerath era Walter Benjamin. El 19 d’abril de 1932 el convidà a la seva casa eivissenca. Aleshores l’influent pensador alemany, de 40 anys, tenia greus problemes econòmics i vivia precàriament al Berlín prenazi. S’estaria a l’illa tres mesos, fins al juliol. Hi tornaria al cap d’un any per passar-hi sis mesos més. En aquella ocasió, ho feu com a exiliat jueu que fugia de l’ascens del nazisme. Llavors, però, havia trencat la relació amb Noeggerath. L’assagista eivissenc Vicente Valero ha documentat aquelles dues estades al llibre Experiencia y pobreza. Walter Benjamin en Ibiza (Periférica, 2017).

A la pitiüsa major Benjamin hi escriuria alguns dels seus assajos més destacats i narracions diverses, que publicà en setmanaris i diaris alemanys. També elogià el camp eivissenc, “el paisatge més intacte que mai he trobat”. Li cridà especialment l’atenció el ritual del ‘festeig’, en què el pare de família decidia quin dia els joves, d’entre 16 i 17 anys, podien anar a visitar les seves filles, d’entre 13 i 14 anys, amb la intenció d’iniciar-hi una relació amorosa.

A Eivissa, el pensador berlinès hi coincidiria amb altres compatriotes jueus també fugitius del règim de Hitler i que, en plena Segona República espanyola, veien l’illa com una destinació segura i barata. Eren sobretot artistes: Erwin Broner, Will Faber, Erwin von Kreibig i Manfred Henninger, entre d’altres. Un dels més actius fou Raoul Hausmann. Era un dels fundadors del moviment iconoclasta Dadà i precursor de la poesia fonètica i de la tècnica del fotomuntatge. El nazisme el considerà un “artista degenerat”.

Com LA Gioconda

El 27 de març de 1933, Hausmann, de 47 anys, s’instal·là a Sant Josep amb la seva esposa Hedwig Mankiewitz i la seva amant Vera Broïdo. De sobte, experimentà una frenètica activitat artística: feu d’antropòleg, etnòleg, arqueòleg, arquitecte i fotògraf. Va ser el primer a estudiar en profunditat la construcció de la casa pagesa, “una arquitectura sense arquitectes”, en paraules seves. L’enamorava la senzillesa de les seves línies, que plasmà en infinitat de dibuixos. Veia aquelles construccions arcaiques com el resultat de moltes influències culturals (egípcia, fenícia, romana, àrab…).

L’artista dadaista també escrigué assajos antropològics i històrics de l’illa. Les seves fotografies es publicaren en diferents revistes. Molt destacats foren els seus retrats a la gent del camp, que trencaven amb els anomenats retrats ‘racials’ tan habituals aleshores. El juliol de 1936, en esclatar la Guerra Civil, Hausmann s’uní al bàndol republicà. Fins i tot organitzà un comitè antifranquista a Eivissa. Quan, però, ben aviat els insurrectes s’imposaren, partí per continuar l’exili a Suïssa.

Un altre il·lustre artista que, entre el 1934 i el 1936, visqué a la pitiüsa major fou el croat Mario Von Bucovich. Era considerat un dels grans fotògrafs europeus de la primera meitat del segle XX. Igual que Hausmann, quedà fascinat per la dona eivissenca i la seva vestimenta tradicional. “Jo –escrigué– he endevinat moltes vegades sobre els rostres deliciosos d’aquestes dones incomparables de gràcia i bellesa el somriure misteriós de la Gioconda”. El mateix interès professional compartiren altres dues fotògrafes: la francesa Denisse Bellon i la nord-americana Florence Henri, que fou la que més visità l’illa. “El que m’agrada d’aquí –confessà aquesta darrera el 1951 en una carta– és que hi ha l’arquitectura més bella del món”. Als anys seixanta els hippies ja s’encarregarien de difondre al món aquella Arcàdia feliç, font avui de negoci del depredador turbocapitalisme.

La preocupació turística de Walter Benjamin

Walter Benjamin estigué a Eivissa en dues ocasions: de l’abril al juliol de 1932 i de l’abril al 26 de setembre de 1933. Llavors, el filòsof alemany, de 40 anys, ja fou testimoni dels efectes nocius de la incipient indústria turística a l’illa. Les seves impressions són recollides al llibre La destrucció del paradís? Eivissa, Walter Benjamin i el primer desenvolupament turístic (Papers amb accent). L’acaben de publicar els historiadors catalans Lluís Costa i Bruno Ferrer. El 1932 Benjamin escrivia: “Però ja hi ha edificis hotelers inacabats a Eivissa i Sant Antoni, en els quals es promet aigua corrent als estrangers. El temps fins a la seva finalització s’ha tornat preciós”.

A principi dels anys trenta la pitiüsa major s’enfrontava a un dilema: conservar l’essència i autenticitat de l’illa o bé evolucionar cap a un pretès progrés i modernització. La segona opció, que és la que acabà guanyant, era defensada pel diari Excelsior en un article publicat l’1 de desembre de 1931: “Eivissa s’ha d’engrandir pel Turisme. És evident que la nostra illa atresora belleses naturals que es poden equiparar als més bells paratges d’Europa sencera. I aquesta riquesa, que per si sola seria capaç d’alimentar els eivissencs, roman inexplorada, adormida, quasi no existeix”. El diari demanava als més escèptics emmirallar-se en Mallorca, que el 1903 havia encetat la indústria turística amb la inauguració del Gran Hotel de Palma i que després de la Primera Guerra Mundial havia reprès l’activitat.

Ben aviat es passaria de les paraules als fets. El 1932, a Vila, hi obririen Pensió Mediterrània, l’Hotel Balear i l’Hotel España; i el 1933, l’Hotel Isla Blanca i el Gran Hotel Ibiza, que imitava el de Palma –era propietat del metge Juan Villangómez, pare del poeta Marià Villangómez. El 1933 també s’inaugurà a Sant Antoni l’Hotel Portmany; i a Santa Eulària des Riu, l’Hotel Buenavista. El 1933, quan feia 28 anys de la fundació de Foment de Turisme de Mallorca, naixia el d’Eivissa. Va ser aquell any, durant la seva segona estada, que Benjamin s’adonà del canvi de tendència. “Es va trobar –escriuen Costa i Bruno– amb l’ambient ‘colonial’ de Sant Antoni i va fer tot el possible per fugir d’aquest lloc, fins aleshores una petita comunitat costanera, per establir-se a la ciutat d’Eivissa”. 

El 1935 la periodista catalana Irene Polo, del diari L’Instant, descrigué encara un escenari pitjor: “Cada vegada que torneu a Eivissa hi trobeu més ciment armat gris i espès, en lloc de la calç blanca i alada. Més camins i automòbils, en lloc dels carros plens de verdor i de pagesos”. Llavors, a un any de l’esclat de la Guerra Civil, ja hi havia molts de turistes: “A aquest pas, un dia ens trobarem que, per entrar a Eivissa, haurem de comprar un bitllet a una guixeta que haurà posat un alemany a l’illa”. 

Més informació: https://www.arabalears.cat/societat/descoberta-etnografica-d-eivissa_130_5167344.html?giveAway=0sNeTFp6yPM57wqi